01 setembre 2014

TONI VILA, TOP 5 EN LA FINAL DE EDMONTON


Dar la enhorabuena al que fuera (y siempre será) compañero nuestro por esa magnifica carrera en Edmonton. Bien puede decir que a nivel mundial en su grupo de edad pocos le ganan.

Menudo acuatleta estás hecho Toni, un fuerte abrazo!!

Más info. en su blog: Toni Vila*

12 juny 2014

NOTICIAS DE MELISSA



Que ilusión nos ha hecho recibir esta mañana la postal de nuestra compañera Melissa "Oregón".

Echamos de menos su alegría, sus ganas de vivir y ese entusiasmo contagioso que nos alegraba todos los días y entrenos que compartiamos con ella. (Está bien, sus brownies también los echamos de menos!! Aunque ahora por suerte estamos más finos... jejeje)


Os invitamos a todos a seguir sus aventuras en The loong way home, el viaje que tantas ganas tenía de hacer y que está realizando.


Estés donde estés en estos momentos Melissa, te echamos de menos!!

Un fuerte abrazo.

Tus compñeros de
la Salle Triatló.

30 maig 2014

2013 - 2014

Este año estamos compitiendo bajo el nombre del nuevo proyecto Distance la Salle.




03 abril 2013

NOS TRASLADAMOS!!

Para seguir en contacto con nosotros... http://lasalletriatlo.com/


28 febrer 2013

QUIERES VENIR GRATIS AL GIMNASIO?


Como lo oyes:

Si llevas más de un mes con nosotros y traes a un nuevo socio... tanto a ti como a él os regalamos 3 meses GRATIS!! Es más... puedes apadrinar un máximo de 3 amigos y ahorrarte... 9 Meses!!!

Más info. en recepción de la Salle Sport&Fitness.

24 febrer 2013

LES AVENTURES DE L'EMILI AL SUD DE FRANÇA


Tothom té el seu Tourmalet... El meu és ben real!

Aquest primer quadrimestre m'he deixat veure més aviat poc (per no dir gens ni mica). És per que he estat treballant a Tarbes en un projecte molt interessant sobre super-polit de superfícies mitjançant ultrasons i eletropulsacions... El projecte és meravellós, però no us el explicaré ja que aquest escrit no va pas adreçat a una revista tecnològica sinó a gent que es podria definir com encara més excepcional ja que dedica el seu temps lliure a pedalar, nedar i córrer, per tant us explicaré que he estat fent els caps de setmana a fi que enteneu millor el títol d’aquest text.

Primerament us situaré Tarbes geogràficament és una petita ciutat del sud de França, la capital del departament d’Hautes-Pyrénées. Regió on són els grans ports de muntanya dels Pirineus. Casa meva era a 50[km] del col del Tourmalet, 50[km] del col de Soulor, 60[km] del col d'Aubisque, 45[km] del col de Aspin i 90[km] del col del Peyresourde. Com podeu entendre entre l'equipatge hi havia la meva bici (hagués sigut un crim no emportar-se-la).

Vista de la ascensió al Tourmalet vessant oriental a la tardor
Del primer i el segon cap de setmana no us explicaré gaire, va caure la pluja la més forta del últims 50 anys. La prova d’això és que el santuari de Lourdes es va inundar com feia temps que no passava i com podeu entendre que la verge estigui fent submarinisme és indici que la climatologia no acompanya. A més a més, al meu poble es diu: “miracles pocs i tots a Lourdes” però si la verge esta pregant per salvar-se ella no és bon moment per arriscar la vida... El tercer cap de setmana vaig haver de viatjar a Navarra i el quart baixar a Barcelona. Mal assumpte ja que el fred volia arribar (això es podria traduir com: “The winter is coming”).

Ara us explico el cinquè cap de setmana, aquest és el “bo”. En aquest si vaig superar el meu Tourmalet. Però abans us explicaré una mica com és aquesta ascensió, casa meva era a només 50[km] del coll i a 330[m] sobre el nivell del mar. Tenint en compte que el Tourmalet és a 2115[m], amb un senzill càlcul es pot veure que hi han 1785[m] de goig i patiment a la vegada.

Del primers 30[km] no tinc res a destacar ja que només tenen un desnivell de 500[m] i aquests es poden fer amb el plat gran i gaudint del paisatge. L'angoixa que vaig tenir en aquest és que en els cartells informatiu de transit hi posava: “Col du Tourmalet fermé”.

Ara us explicaré la part més interessant, després dels primers 30[km] passes d’anar sobrat a que et falti de tot. Encara no sé si vaig fer bé en agafar la bicicleta de carretera, ja que la de muntanya té una transmissió més adient per les pendents inhumanes.

La vessant que vaig escollir per pujar-ho va ser la oriental, la que passa per la Mongie. Hom que mai es perd aquesta etapa del Tour va poder percebre dues grans diferències, la primera el paisatge, el Tour sempre és a l’estiu i un acostumat a veure'l verd i lluminosos es va adelitar pels colors de la tardor. I l'altre gran diferència és que al sofà de casa un mig dia de Juliol l’única dificultat que té el Tourmalet és que no s'et tanquin els ulls. Tot sembla tant fàcil que fins i tot t'atreveixes a menysprear al tros de quòniam que es deixa avançar. Quan un és en pròpia pell percep que en el tram de les marquesines antiallaus per molt que vulguis pedalar la única cosa que fas és fer equilibris per no caure de la bicicleta a causa de la poca velocitat que un porta. De primera mà us poc assegurar que amb el 2D del televisor és perd molt la perspectiva del pendent.

La següent aventura començà quan vaig aconseguir arribar a la Mongie. Com he explicat fa unes línies el coll era tancat al transit ja que la carretera al hivern és una pista d'esquí. Encara no hi havia neu, però com que les autoritats ja havien posat les xarxes i senyalitzacions per esquiadors ja no es permetia transit. Però jo al anar en amb un vehicle no motoritzat em vaig atrevir a saltar-me la tanca i continuar el camí. Un privilegi a l'abast de molt pocs. Només uns pocs hem pujat el Tourmalet amb la circulació interrompuda!!! L’inconvenient de circular en aquestes condicions és que quan vaig arribar a la cima, com que no hi havia ningú no em van poder fer la foto en que un agafa una postura cofoia sota el Cartell “Col du Tourmalet 2115 mètres” i per més tristor l’estàtua del ciclista que hi ha a la cima no hi era, suposo que no hi és per que al hivern la treuen per que no es faci malbé.

Un cosa que us he de confessar es que la Baixada que vaig fer per la vessant Luz-Saint-Sauveur no tenia tant de glamur com la del Tour, ja que a causa de les darreres pluges i amb el benentès que la carretera ja era tancada estava plena de pedrols a esquivar, per tant, ni tant sols baixant vaig poder fer una bona mitja

El cap de setmana següent vaig fer el Col De Soulor, el d'Aubisque no em vaig atrevir a fer-lo ja que era tancat en més de 20[km] a causa de la neu. Un ha deixar quelcom a mitges per poder-hi tornar i fer el Soulor ja és un bon tast de l’Aubisque.

 Col d’Aubisque vist des de la vessant Ferrières del col de Soulor
El següent que vaig fer és el Peyresourde per la vessant Bagnères-De-Luchon. Després de fer un Tourmalet aquest és més fàcil, tot i que aquest també té la seva pròpia personalitat! la pujada es recte sense corbes i això el fa dur.









Finalment vaig fer el Col d’Aspin. Quan el vaig fer els últims 5 quilòmetres eren tancats per neu i la carretera sense netejar, jo com no volia marxar sense fer-lo vaig tirar endavant. S'aprenen coses curioses, com que les sabates amb enganxa-pedals van molt bé per caminar per la neu (és un molt bon substitut dels grampons), i no sé si per sort o per desgràcia quan se t'enganxa neu a la sabata el pedal no funciona, per sort per que quan et patina la roda un pot posar el peu a terra més ràpid, però per tornar a arrencar és més difícil, ja que ho has de fer amb suavitat, i sense pedals automàtics es difícil. El que si que he de dir és que va pagar la pena ja que això només van ser 3[km], els últims 2[km] van per la solana i la neu de la carretera ja era fosa i per tant vaig tornar a gaudir el privilegi de tenir un port tancat a la circulació amb un paisatge que els ciclistes no acostumen a veure.

Del cap de setmana següent no us el hauria d’explicar ja que vaig fer la malifeta de canviar la bicicleta pels esquis. Només us el relato per explicar-vos que “Le grand Tourmalet” segueix imposant a tothom que el puja perquè també és una odissea pujar fins a la Mongie amb cadenes a les rodes. Puja molt la moral veure que el meu cotxe triga poc més que un servidor en Bici (encara el motiu que causà la baixa velocitat sigui que el davant meu pujava un Gavatxo lent que portava les cadenes mig desllodrigades). Però aquest petit paradís que us he explicat se m’ha acabat, a partir d’ara em deixaré veure més per la Salle i gaudiu de les fotos que us he fet.

 Prova que un de la Salle no es rendeix tan fàcilment

 Per últim la foto del col de Peyresourde

22 febrer 2013

ANDALUCÍA BIKE RACE

 

Se nos marchan, el Porc Senglar y el Lobezno vuelven a la batalla. Esta vez viajan al sur, pero no tan lejos como en otras ocasiones. Se quedan en Andalucía. Mucho ánimo y mucha fuerza para esta nueva aventura. Disfrutar de lo que más os gusta, la BTT (condenadas hierberas!!!). Esperamos vuestro resumen cada día.

Un abrazo de todos los compañeros de la Salle Triatló!!



Más info.:

Programa diario de televisión en Teledeporte

Andalucía Bike Race 2013 será retransmitida diariamente en Teledeporte, el principal canal deportivo de televisión de España. Se retransmitirá un resumen de cada etapa en los siguientes horarios:

Domingo 24 febrero - 20:45
Lunes 25 de febrero - 20:15
Martes 26 de febrero - 01:00
Miércoles 27 febrero - 20:15
Jueves 28 febrero - 20:15
Viernes 1 marzo - 20:15

También se emitirán reportajes más extensos una vez finalizada la competición, así como programas extensos en las principales cadenas locales y nacionales, que se anunciarán una vez confirmados los horarios. Estos programas estarán también disponibles en la página web official de Andalucía Bike Race y en su canal de YouTube.

¡Sigue Andalucía Bike Race en directo!

¿Quieres seguir a los participantes? Andalucía Bike Race 2013 podrá seguirse en directo a través de la página web oficial www.andaluciabikerace.com, gracias a un sistema de Live Timing que permitirá conocer al instante los tiempos de cada participante, a su paso por los puntos de control.

Además, existirá un servicio de Live Map, también disponible a través de la página web oficial y actualizado cada dos minutos, para saber donde se encuentra la cabeza de carrera.

19 febrer 2013

MITJA MARATÓ DE BARCELONA


MINI CRÒNICA PER FERRAN, EL TIGRE DE SANT GERVASI

M'afegeixo a l'opció crònica que va directe a la substància. Tot i que aquesta setmana alguna persona em comentava que li semblava poca cosa formar part d'un club de triatló que ofereix bon humor i bons moments, intento explicar alguns detalls de com funcionem aprofitant la celebració de la mitja marató de Barcelona:

1) Arribar 5 minuts tard al punt de trobada i encara no ser l'últim, no té preu.
 
2) Iniciar l'escalfament conjunt i assabentar-te que tot i fer una sortida amb raquetes de neu el dia anterior, ets el que més ha "descansat", no té preu.
 
3) Veure que s'apropa l'hora d'anar al guarda-ropia i que hi ha una cua immensa, tornar amb la bossa i poder deixar-la a la Maria i al pare del Marc (gràcies JMA Models!), tot i que pesa tres o quatre quilos i que l'hauran de portar fins a la zona d'arribada, no té preu.
 
4) Adonar-te que no portes el Vooma Energy USN que volies prendre, comentar-ho amb els companys i que et diguin que tenint en compte que als entrenament no paro de menjar que ja m'està bé, així n'aprendré, no té preu.
 
5) Sortir dient que anirem a 4 màxim a 3:55, que les cames estan entumides i cansades, i fer els dos primers km amb el jefazo Fer a 3:50, no té preu.
 
6) Que el Fer et porti un gel Vooma Energy USN fins al km 16 i gentilment te l'ofereixi per assegurar que arribes correctament a la meta, no té preu.
 
7) Arribar fent marca personal i que et trobis a mitja secció del club estirant cames i veient que han acabat fa uns 3 o 7 minuts, no té preu.
 
8) Acabar la cursa, poder compartir les sensacions, compartir una mica de Recover Xcell, repassar que hi som tots, saber que estem contents amb la feina feta i que hem aconseguit l'objectiu que ens proposavem, no té preu.
 
9) Que mentre estem estirant i recuperant les cames, s'acosti el gran Cesc Godoy atleta que també corre amb Zoot, ens expliqui la seva cursa, i es faci una foto com un més del club, no té preu
 
10) Que ja marxant cap a casa, s'acosti un conegut i veient la pinta que fas et pregunti si has corregut la cursa, tampoc té preu.

Bon club, millor grup, i grans persones. Bon humor, bons moments amb amistat, sacrifici i diversió.

Ferran


 








18 febrer 2013

I DUATLÓ DE CARRETERA DE L'AMETLLA DEL VALLÈS (16-2-13)



CRÒNICA DEL TORU 

Si l’altre diumenge era Blanes avui tocava l’Ametlla del Vallès (però en format carretera), aquest pas aniré recorrent tota Catalunya! A les 15h donava inici la 1ª edició de la duatló de carretera en format sprint (5-20-2,5km).

La prova consistia en donar 2 voltes al circuit de còrrer, 3 voltes al de bici i, finalment, 1 volta al circuit de còrrer.

Els perfils dels circuits no els tenia gaire clars i per això he optat per “utilitzar” la 1ª volta del còrrer i la bici per reconèixer el terreny i després decidir si atacava o mantenia el ritme. 

Evidenment, (i seguint les directrius del club i el seu lema “Sortirem a tope i al final apretarem”) he intentat portar un ritme alt des de l’inici.

Al còrrer consistia en fer una curta però forta baixada per, posteriorment, recuperar-la progressivament. Després hi havia un sector de “tobogans” que tendien a baixar i just abans d’acabar la volta hi havia una petita rampa. He intentat portar un ritme constant i, sobretot, mantenir-lo als trams de pujada i deixar anar cames a les baixades. Marco el lloc 29 amb 15’09”, sembla que va bé això.

El tram de bici he vist ràpidament que si anava sol patiria de valent i m’avançarien per tot arreu. Així que he fet “la puta i la ramoneta” i m’he ajuntat amb un grup d’uns 8-10 corredors del meu nivell, és a dir, a xupar roda com un condenat. La idea era no desgastar-se i guardar cames per l’últim sector de còrrer on tenia intenció d’atacar.

Penso que a tots ens ha beneficiat i ja ens anava bé perquè no ens ha avançat ningú i anàvem caçant algún que altre corredor despenjat. A més, el circuit era idoni per rodar en grup ja que, a més de ser tancat al trànsit, més de la meitat es desenvolupava per una zona industrial amb rectes llargues i amples. Excepte un tram de pujada per tornar a l’Ametlla (el qual s’hi passava 3 vegades i amb el plat petit) la resta es podia fer tot a plat. Vaig bebent al finalitzar cada volta i just abans de la pujada forta per no patir rampes i hidratar-me bé pensant en el còrrer. Al final no em prenc el gel que tenia a la bici, penso que amb el líquid ja faré. Sembla que funciona…


Just al final de la 3ª volta dos del grup s’escapen i intento seguir-los, no ho acabo d’aconseguir i em quedo entre ells dos i la resta del grup. Tot i així faig el lloc 36 amb 43’46” i surt una mitja de 32,88km/h (per mi, suficient i més que content!).

Últim sector de la prova on noto que tinc cames per poder apretar. Intento mantenir el ritme al primer tram, al de la pujada, i veig que tinc diversos corredors davant els quals vaig avançant. A les baixades aquest cop si que apreto per tal de poder seguir avançant. Un paio amb traje del trienjoy no afluixa davant meu però penso que ja em va bé perquè em marca molt bé el ritme. Últim esforç per avançar a un noi del Mataró i que no m’avanci ell a l’sprint i entro a meta fent el 20è parcial amb 7’33” i 26ª posició de la general amb un temps final d’1h 06’ 23”.


Content pel resultat, les sensacions i per acabar-ho d’arrodonir aprofito el servei de massatges per fer-me’n un gràcies a la insistència d’un noi de l’organització.

Aquesta vegada no hi hagut acudit ni anècdotes curioses ja que “estava solo ante el peligro!”.

Salut i fins la propera!

Jaume.







14 febrer 2013

CRÒNICA DEL DUATLÓ DE LA NOGUERA, PER CARLES MANICH




Una gran sorpresa!


Després de la victòria al sprint de Ciutadella de Menorca el tema de competir m’ha quedat una mica apartat. És per això que, per carregar piles, només començar la nova temporada decideixo federar-me quan abans millor (Preu de l’alta de federat: 5€. Preu per cada cursa: 3€, jeje, “Que bé que es viu”, em diu tothom). A partir d’aquí no se’m presenta cap duatló on jo pugui assistir-hi, ja que al ser cadet se’m posen algunes limitacions, però participo en un parell de 10.000s (Nassos i St. Antoni), que em serveixen per agafar una mica més d’experiència. Quan comença l’any 2013 ja no em puc estar sense fer cap competició en serio, i em poso a buscar duatlons fins que trobo la de Blanes, on vaig participar l’any passat amb el meu oncle Oriol. Vull apuntar-m’hi, però... “NO S’ADMET LA PARTICIPACIÓ DE CADETS” (???) Així que m’apunto a una altraduatló, de carretera, que hi ha al mateix dia a la Noguera. Per sort, un altre oncle meu, el Joan Pere m’ofereix deixar-me la seva bici de carretera un mes abans de la cursa, per provar-la i competir amb ella. Accepto la seva oferta, li estic molt agraït!

Finalment arriba el dia abans de la cursa, i faig descans absolut i m’alimento a base de pasta de l’àvia, mmm... gran font d’energia per demà. El dia 10 em desperto a les 7:30 del matí per preparar-me, agafar el cotxe i fer dues hores de camí fins la Noguera.
 
Quan arribem el meu pare i jo al Càmping la Noguera tinc encara temps suficient per menjar-me una barreta de cereals, deixar la bici al BOX i sortir a escalfar una mica. Fa fred, així que penso que el millor serà competir amb jersei i guants, però quan començo a córrer penso que és millor que em tregui capes si no vull acabar com al 10.000 de St. Antoni, amb el jersei a la cintura... 



Quan són les 11:30 avisen pel megàfon que tots els atletes es posin a la línia de sortida, i donen algunes explicacions. Jo estic tant concentrat en la cursa que quasi no sento les explicacions, només sento que no tindran en compte si les dones “xupen roda” als homes en el tram de bici, però no em queda clar si els homes ho podem fer... L’home del megàfon fa el conte enrere i sona la botzina. Tothom comença a córrer i jo em busco un espai on pugui córrer sense que em molestin. Només començar em dóna la sensació que apreto massa i que patiré al final dels 5 km del primer tram de córrer, però agafo un bon ritme de seguida i començo a avançar gent. De tant en tant m’avança algun bèstia descontrolat i jo li miro la cara per veure si és cadet, però per sort no n’hi ha cap que ho sigui, el contrari, n’avanço un o dos... El camí és entretingut: primer per asfalt, després per terra, alguna pujada que espanta però que aprofito per guanyar posicions, i finalment una baixada i boxes.
 

Entro a boxes, transició ràpida, els guants no em calen, els deixo. Em poso les sabates de la bici i el casc i surto com un coet. Salto a la bici i començo a pedalar. El circuit de bici consisteix en 22 km per una carretera d’anada i tornada. La primera meitat de l’anada i la segona de la tornada són gairebé planes, però l’altre segment consisteix en una pujada a uns ports una mica... ja us ho explicaré. Sortint de boxes provo d’enganxar-me a un grupet, però... està permès? No sé, però com que tothom ho està fent no crec que sigui massa il·legal. Jeje. I m’enganxo a un grupet de dos ciclistes que van tallant-se el fort vent que ve de cara. De tant en tant hi ha algun vigilant, i jo em separo una mica per dissimular... per si de cas. Ens anem rotant, fins que arribem a la pujada als ports i ens dispersem. Aleshores em prenc el gel energètic USN i remuntoun parell de posicions fins a trobar-me amb un que no el puc avançar. Al principi vull picar-me per avançar-lo, però veig que porta un bon ritme i que si li segueixo la roda puc avançar bastantes posicions, i així ho faig. Les sensacions són molt bones, però no em puc oblidar de parlar del preciós paisatge que ens envolta. Des d’aquests ports es pot veure la plana de Lleida, que amb el sol que li toca està preciosa, a més, a més la temperatura és excel·lent. No fa ni fred ni calor. Seguim pujant. Aquests ports ja em comencen a cansar. La carretera fa molt pendent i té moltes corbes, una mica punyeteres, perquè sembla que després de passar la corba vingui una baixada, però no, ve una altra pujada, i una altra corba, i així estona i estona. A més, el comptaquilòmetres no funciona, perquè quan he muntat la roda de davant se m’ha girat una mica l’imant de la roda, i no veig quant em falta. Però finalment veig uns vigilants que ens fan donar mitja volta i fer el mateix camí de baixada. Bufff, ara sí que mola!! Començo a baixar els ports fet una bala, fent dràfting amb el que tenia davant. Les cames em comencen a petar i afluixo una mica. ERROR! Em separo uns deu metres del de davant i ja no li puc agafar el rebuf, encara és més cansat! Anirem a aquesta distància fins que arribem a boxes, no el puc atrapar. Estem a punt d’arribar a boxes, he tornat a agafar el ritme i m’he recuperat una mica. Escurço distància amb el de davant i ja estem a punt d’arribar a boxes quan... un grup de cinc m’avança fent dràfting. Miro cares. Cadet? No. Cadet? No.Cadet? Si!! M’està avançant un cadet! Ara sí que em pico. Intento enganxar-me a ells, però van massa ràpid i jo estic més cansat que ells. Per sort ja veig boxes. No trec els ulls del cadet que tinc a pocs metres, i veig que quan intenta saltar de la bici sense sabates, en perd una pel camí i ha de frenar per recollir-la. Bién, li retallo distància i entrem els dos junts a boxes, ell davant meu.



Deixo la bici, em descordo les cales i... NOOO!! Rampa, rampa, rampa, rampa, aahhh, el meu bessó esquerre!! No pot ser, no em puc quedar aquí!! Que he d’avançar  el cadet! Em cordo una bamba, em cordo l’altra mentre estiro el bessó, i surto de boxes corrent encara amb la rampa, tot i que una mica millor.



Córro, però no veig el cadet, apreto i recupero posicions, però vigilo, perquè l’altra cama em comença a donar senyals d’una altra rampa. Finalment trobo un bon ritme i puc apretar una mica més per acabar l’últim tram corrent de 2 km, fins que finalment... passo l’arc!! Quin descans. 






Em trobo amb el meu pare que m’estava filmant, i li explico tota l’experiència mentre anem a unes taules on hi ha tot tipus de menjar, i una esplanada on hi ha massatgistes i una piscina climatitzada, a l’interior de l’edifici del càmping. Per megafonia diuen que ja es poden anar a veure els resultats, que estan penjats a  una columna. Tothom s’amuntega a sobre el paper, i jo em vaig colant per mig de la gent fins arribar a segona fila, i busco el meu nom a la llista: Ca..., Car..., Carles Manich! Cadet masculí : tercera posició!! Toma! Això si que és una sorpresa!! Quan vaig veure que hi participaven uns 10 cadets ja em vaig marcar l’objectiu en acabar entre els 5 primers, però fer podi... això no m’ho esperava!! L’espera a l’entrega de medalles es fa eterna. M’hauran desqualificat per fer dràfting? Per fi sento per megafonia “Entrega de medalles a la categoria de cadets masculins. Tercer premi per: Carles Manich” pujo al podi, que està fet amb palets de fusta sobre un remolc de tractor. Quan pujo l’escaleta del remolc gairebé m’agafa altre cop la rampa, però aguanto. Em reparteixen la medalla i un petit obsequi, em fan les fotos corresponents i se senten uns forts aplaudiments que venen d’un immens altaveu (bé, també hi ha algú que aplaudeix).






Després d’això el meu pare em convida a un dinar de restaurant amb uns postres que, bueno...

Conclusió: un dia perfecte i molt bones sensacions a la cursa. Espero repetir aviat i... qui sap si tornar a fer podi. Jeje

Agraeixo especialment al meu oncle Joan Pere, per deixar-me la bici, al Fer, pel tritraje i el seu recolzament en tot moment,  als pares, i a tots aquells que m’han donat suport i ànims!

Carles Manich